Expo de Saragossa 08: Impacte de l’Expo

A grans trets l’objectiu ambiental de l’Expo 2008 és que l’impacte ambiental de l’Expo  s’aproximi el més possible a zero. Aquest principi pretén que l’impacte de les obres d’urbanització i de la celebració de l’exposició sigui el més baix possible. El missatge que l’organització pretenia era la conscienciació per a millorar els hàbits i la situació ambiental dels visitants.

 

Però si tenim en compte que com hem dit els meandres en l’Ebre estan desapareixent, per tant, com s’ha urbanitzant completament el Meandre de “Ranillas”, s’ha destruït un espai d’interès ecològic, com són els boscos de ribera i les hortes, a més de no tenir en compte els riscos d’inundació o avinguda d’aquesta zona, pot ser no s’estan complint ben be l’objectiu d’una “societat o urbanisme sostenible”.

 

Es per aquest motiu que intentar donar un missatge sobre l’ús racional de l’aigua i dels element que la rodegen queda bastant distorsionat i deixà la porta oberta a tots aquells comentaris que parlen més d’especulació que no pas d’educació ambiental.

 

Aquest fet es veu reforçat per altres actuacions dutes a terme com a parts complementaries de l’Expo, entre les que es pot parlar del “Azud del Ebro” per transformar l’Ebre en un canal navegable; o les construccions dels ponts.

Expo de Saragossa 08: Característiques de l’Expo

Expo Saragossa 2008 completa la seva aposta temàtica amb una eina intel·lectual per al debat, la posada en comuna d’experiències innovadores i el compromís per al futur, que és la Tribuna de l’Aigua.

 

Figura 4. Mapa de les diferents zones de l’Expo.

 

Les grans part de l’Expo 2008 es poden resumir en:(Fig. 4)

• Els pavellons de participants oficials es distribueixen en vuit grans edificis i els pavellons dels països que es localitzen en l’àrea de participants internacionals.
• El Pavelló Pont construït sobre el riu Ebre. La traça del Pavelló Pont és lleugerament curvilínia i connecta l’eix del bulevard de l’Estació Intermodal amb l’espai del Palau de Congressos en el recinte Expo, travessant una petita illa. Té una superfície de 7.000 m2 i una longitud de 270 m.
• La Torre de l’Aigua, de 76 m d’alçada, amb un gran volum i forma en gota d’aigua en altura. La superfície total de l’edifici supera els 21.000 m2 i la zona accessible als visitants ascendeix a 10.000 m2 aproximadament. Annexat a la Torre, hi ha un Canal d’Aigües Braves on es poden desenvolupar activitats esportives i lúdiques en contacte amb l’aigua.
• L’Aquari fluvial amb exposició “paisatges de l’aigua”. És un dels aquaris d’aigua dolça més grans d’Europa. Amb uns 5.000 exemplars de 300 espècies de fauna característiques de diversos rius del món. L’edifici hi ha la representació del cinc grans rius del planeta: el Nil, l’Amazones, el Mekong, el Darling i l’Ebre.
• Les places temàtiques localitzades entre l’edifici del Pavelló Pont i el Pavelló d’Espanya. Hi ha un total de sis places temàtiques independents, de 1.000 m2 de superfície per a fins expositives, cadascuna amb un tractament monogràfic detallat entorn de l’Aigua i Desenvolupament Sostenible completen l’oferta de l’Exposició Internacional.
• La plaça temàtica ‘Set’ aporta l’enfocament de la set com progrés i impulsora del desenvolupament de tècniques extraordinàries, cultura i coneixement.
• La plaça temàtica ‘Ciutats d’aigua’ que tracta l’aigua com un element que conviu amb l’espai urbà.
• La plaça temàtica ‘Aigua Extrema’ aprofundeix en les catàstrofes ecològiques, en la seva prevenció i en el paper del ser humà, com agent i víctima en els riscos de l’aigua.
• OIKOS: aigua i energia, que presenta la casa sostenible com futur immediat.
• La plaça de la “Aigua compartida” que parla de com gestionar les conques hidrogràfiques.
• La plaça temàtica ‘Inspiracions aquàtiques’ on es donen els grans espectacles que Expo Saragossa 2008.
• El Far és el  pavelló d’iniciatives ciutadanes on les ONG i altres organitzacions de la societat civil aporten la seva perspectiva i la seva proactivitat per a un futur més sostenible. El Far és una construcció de palla i fang amb la forma i funcionament climàtic d’un càntir ceràmic, que es planteja com una resposta a la problemàtica de l’arquitectura sostenible del segle XXI.
• El Palau de Congressos d’Aragó, que presenta les sales d’exposicions i auditori.

 

Expo de Saragossa 08

Els pròxims dies explicaré per sobre de que va l’expo i el perquè pot ser bastant critica, primer us deixo amb una mica d’informació:

 

Des del 14 de juny fins el 14 de setembre de 2008 s’està celebrant a Saragossa l’expo  2008 sota el lema d’aigua i desenvolupament sostenible.

El recinte es se situa en el meandre de “Ranillas”, situat a l’oest de la ciutat de Saragossa, i envoltat per la llera del riu Ebre. (Fig. 3) El meandre de “Ranillas” està organitzat en dues àrees: el recinte Expo, que ocupa l’espai comprès entre la part sud de la Ronda del Rabal i el riu Ebre, al marge esquerra. La seva superfície total es de 25 has.

 

Figura 3. Meandre de “Ranillas” abans que es dones l’obra de l’expo.

 

El Parc de l’Aigua, de nova creació amb 120 hectàrees de superfície, està pensat per convertir-se en l’espai verd gratuït i equipat de referència en la ciutat i l’àrea metropolitana. Dintre d’aquest hi haurà gran quantitat de zones d’esbarjo infantils i de restauració, un centre termal, una comissaria de policia, l’edifici que albergarà la seu de la Secretaria de la Dècada de l’aigua 2005-2015 de l’ONU, un pavelló de celebracions, diverses platges fluvials, zones verdes i naturals, hotels, un centre eqüestre, un moll, etc.

 
El tema general, Aigua i Desenvolupament Sostenible, es desenvolupa i organitza en tres subtemes: l’aigua, recurs únic aigua per a la vida, els paisatges de l’aigua i l’aigua com a element de relació entre els pobles.

 

“Galacho de Juslibol”

La paraula aragonesa “galacho” fa referència a un meandre abandonat pel riu, i el “Galacho de Juslibol” és un antic meandre abandonat del riu Ebre, situat en el terme municipal de Saragossa, entre els Barris rurals de Alfocea, Juslibol i Monzalbarba.

 

 

Historia i propietats del meandre abandonat

 

Es va formar després de la major inundació del s. XX, quan el 2 de gener de 1961 l’Ebre va dur 4.130 m3/s de cabal (16 vegades més el seu cabal mig). És un dels últims meandres abandonats formats per l’Ebre i potser que no es formin més, degut a les actuacions humanes realitzades a terme en la conca, com poden ser la regulació del riu per preses i la canalització per obres de defensa. Per aquests motiu, es pot dir que és un dels  testimoni del que en altre temps va ser la dinàmica del riu.

 

A més, en aquest espai es dóna la confluència de diversos ecosistemes: el riu, el talús de guixos i la zona estepària, situada sobre el talús, el que li dona a aquest espai una gran singularitat.

El talús de guixos, de més de 40 metres d’alçada i que talla el paisatge en dues unitats molt contrastades la zona, és fràgil i ha estat esculpit per l’acció erosiva del riu, el vent, la pluja i l’home. Sobre aquest talús es roba l’estepa, que es caracteritza per presentar: un ambient sec, obert, immens, ple de llum, amb cromatisme, unes adaptacions vegetals i una fauna pròpia d’aquestes zones.

 

Als valors ecològics se li sumen valors històrics com són el Poblat Iber (s.IV a. de C.),  el Castell de Miranda (s.XI i XII) i les coves excavades en els guixos, així com elements antropològics dels tres barris rurals que l’envolten.

 

Als anys 70 i degut a la demanda d’àrids per a la construcció, es van extreure grans quantitats d’aquests de les graveres que el riu havia dipositat en el meandre abandonat de Juslibol. Els pous d’extracció es van fer tan grans que es va arribar fins al nivell d’aigua subterrània, donant lloc a uns llacs, situats entre l’antiga llera del riu i l’actual, que amb el temps i amb intervencions de millora han anat adquirint un aspecte natural.

 

Tant el nivell de l’aigua del meandre abandonat com el de les llacunes depèn del nivell d’aigua del riu Ebre, ja que existeix comunicació a través de les graves dels dipòsits al·luvials del riu. En èpoques de grans crescudes, l’aigua de l’Ebre arriba a penetrar directament en aquesta zona i amb la seva dinàmica és el modelador del meandre de Juslibol. Les crescudes periòdiques inunden tot l’espai i juntament amb les aigües subterrànies alimenten el meandre i els llacs.

 

L’evolució natural d’un meandre abandonat és la colmatació deguda a l’aportació de sediments i la colonització de la vegetació, primer per canyissars que, poc a poc, seran substituïdes pel bosc de ribera, on hi ha la presència d’espècies com els salzes, pollancres, àlbers, freixes i oms que conviuen amb arbustos i lianes, que donaran refugi a la fauna. A més, aquestes comunitats vegetals ajuden a regular les crescudes al disminuir la velocitat del corrent, pel que també permeten estabilitzar les ribes al reduir l’erosió dels sòls.

La importància d’aquesta reserva natural ha estat ja plenament destacada amb la inclusió d’aquest espai natural en el Programa Home i Biosfera (MaB) de la UNESCO.

Cal pensar que la riquesa d’aquestes terres i l’aigua del riu Gállego conduïda per la xarxa de sèquies, han estat aprofitades tradicionalment per crear hortes on conrear alfals, hortalisses, verdures, fruites i cereal.

 

En resum, la singularitat ecològica del “Galacho de Juslibol” i la productivitat del gran corredor biològic de l’Ebre, juntament amb els valors culturals, econòmics, estètics i simbòlics de l’horta i amb les extenses estepes semidesèrtiques, constitueixen un ric i divers patrimoni natural i cultural. Per aquest motiu i per la impossibilitat actual de formació de nous meandres abandonats, aquest “Galacho”, juntament amb el de l’Alfranca i alguns altres de menor significació que encara subsisteixen, s’han de conservar durant el major temps possible, tot i que per la seva dinàmica natural haurien de desaparèixer al llarg del temps.

Distribució del peix daurat:

Distribució geogràfica nativa:

 

Originari de l’aquest d’Àsia, de Amur a Xi Jiang, drenada a Rússia, Xina, Corea i Japó. Va Ser domesticada a Xina i introduïda a Japó en el segle 16 des d’on va ser importada a Europa en el 1611 (Portugal), 1691 (Anglaterra) i 1975 (França) (Kottelat and Freyhof, 2007). Aquesta present actualment en uns trenta països de tots els continents.   

  

 

En Europa sembla estar en expansió, però conèixer la seva distribució a Europa aquesta dificultat pel fet que és fàcilment confundible amb C. gibelio (Kottelat and Freyhof, 2007).

Distribució i establecimient en la peninsula Ibèrica:

 

La seva introducció en aigües espanyoles hagué de coincidir amb la de la carpa, cap al segle XVII (LOBON-CERVIA et al., 1989). En Espanya es distribuïx per les conques dels rius Besaya, Ebre, Duero, Tajo, Xúquer, Segura i Guadalquivir, a més de l’Albufera de València i el llac de Banyoles (DOADRIO i ELVIRA, 1985).

 

Sovint són introduïts en estanys a l’aire lliure com peixos ornamentales. Les poblacions silvestres han establert per les carpes daurades, comprades com animals domèstics i que són posades en llibertat. A més, la seva expansió, és afavorida per l’ús que es fa d’aquest peix com esquer viu.

Impacte socioeconòmic

El peix daurat és un dels peixos més populars dels aquaris, pel que és un peix comercialment valuós. A més, són comunament utilitzats com esquer de peixos, com pinso per a les instal·lacions de producció de peixos, algues i de plantes; i de control dels petits estanys (Robison and Buchanan, 1988; Matlock, 1990). També són usades en experiments científics (FishBase, 2004).

  

S’han produït moltíssimes varietats de peixos daurats , a través de la pesca selectiva, per a ampliar la seva varietat de colors i formes. Aquests peixos solen tornar a la coloració silvestre normal en formes lliures (McDowall, 2000).

Impacte ecològic

S’han detectat diversos impactes ecològics deguts a aquests peixos, entre aquests casos es troba la disminució de peixos nadius, invertebrats i les poblacions de plantes relacionades amb l’establiment d’aquesta espècie. Per exemple, es creu que el peix de colors és responsable de la disminució del nombre de Empetrichthys latos latos en Nevada (Llee et al., 1980).

També se’ls han atribuït la disminució en el nombre d’invertebrats sobre Montreal, Canadà (Richardson and Whoriskey, 1992). L’eliminació local de macrofitas aquàtiques a través del consum directe per aquest tipus de peixos també s’ha documentat (Seaman, 1979; Richardson et al., 1995). Per altra banda, daurats són conegudes per l’augment de la turbidez de l’aigua a causa de el seu hàbit de regirant fins als sediments del fons durant l’alimentació (Llegix et al., 1980; Richardson and Whoriskey, 1992; Richardson et al., 1995), això pot afectar a altres poblacions d’organismes aquàtic com els macroinvertebrados o amfibis. Altre impacte ve ocasionat pel pas de les cianobacterias a través de l’intestí del peix daurat, ja que s’estimula el creixement d’aquestes cianobacterias, el que pot donar lloc a la proliferació d’algues. Aquest fet vaig poder ser reforçat per la re suspensió dels nutrientes a causa del tipus d’alimentació de la carpa daurada (Morgan & Beatty, 2004). Es coneix que aquests peixos també es poden alimentar dels ous, larves i adults d’altres peixos natius (Morgan and Beatty, 2004).

 

No solament és important l’amenaça ecològica que pot ocasionar per competència directa, sinó que cal tenir en compte la seva capacitat per a hibridar amb altres espècies natives que poden desencadenar en híbrids més vigorosos que les espècies natives o que se de lloc a una introgresió de gens (Anrnoldd and Hodges, 1995; Rhymer and Simberloff, 1996). Aquest fet s’ha demostrat en el cas de la hibridació de C. auratus amb C. carassius, on aquests últims s’ha vist que estaven en declivi (Hanfling, Bolton, Harley and Carvalho, 2005). 

L’alta turbidez pot danyar les membranes branquiales, reduir l’eficiència d’alimentació, alterar el comportament i les pautes de migració, i causa la mort d’ous i larves dels organismes aquàtics (Richardson, Whoriskey and Roy, 1995). Degut també al tipus d’alimentació de C. auratus, es pot donar el desarrelament de les plantes presents causant la mort d’aquestes (Richardson, Whoriskey and Roy, 1995).

 

 

 

Més informació sobre el peix daurat

 Classificació

 

 

Altres noms

Gestió

 

Per a controlar les poblacions de peixos daurats es poden utilitzar les xarxes de enmalle, xarxes de cèrcol i la pesca elèctrica (Morgan and Beatty, 2004).

Biologia i l’habitat del Carpí daurat

Prefereix aigües poc profundes de llacunes i rius de corrent lent, amb abundant vegetació i fons tous, trobant-se generalment en les ribes (FishBase, 2004). És capaç de resistir una exposició perllongada a salinidades per sobre de 15 ppm (FishBase, 2004) i pot tolerar baixos nivells d’oxigen dissolt (McDowall, 2000).

És un peix resistent que pot subsistir en condicions molt desfavorables com contaminació d’aigües, falta d’oxigen i freds invernales, que no poden suportar altres espècies (Lachner et al., 1970; Llegix et al., 1980; Page and Burr, 1991). Durant l’hivern, igual que les carpes, romanen gairebé completament enterrats en el fang, limitant molt la seva activitat fins que arriba la primavera.

La frezase produïx en aigües amb densa vegetació submergida al maig-juny (LOZANO-REI, 1935). La seva alimentació és diversa, abocant des d’algues a invertebrats bentónicos. L’estructura de la seva població varia segons la presència o absència de depredadors (Richardson and Whoriskey, 1992).

En presència de més espècies, les densitats de peixos daurats són generalment baixos, amb individus de grandària major. No obstant això, en absència d’altres espècies, formen grans grups composts d’individus petits. Aquesta espècie és molt tolerant a la contaminació, més que la majoria de peixos nadius i pot hibridar amb la carpa comuna, sent les seves híbrids reportats com fèrtils (Page and Burr , 1991). 

Quant a la seva fecunditat i reproducció es coneix que els mascles són més fins i les femelles poden presentar taques en el cap i els flancs durant el període de freza (Baensch and Riehl, 1991). La carpa daurada és un reproductor múltiple, ja que poden fresar entre 191.000 i 403.000 ous per femella, depenent de la grandària d’aquesta; amb una mitjana de 268.000 ous. Aquests presenten un diàmetre aproximat de 1 mm, encara que la grandària pot ser bastant variable (Astanin and Podgornyy, 1968).

La freza es produïx en aigües amb densa vegetació submergida entre els mesos de maig i juny, aquesta referència és a titulo orientatiu ja que això depèn de les condicions de temperatura de l’aigua, que es donar mentre l’aigua segueix estant per sobre d’aproximadament 15,5 ° C (Robison and Buchanan, 1988). Diversos milers d’adhesiu ous es troben disperses més de vegetació submergida, arrels, o altres objectes fixos (Llegix et al., 1980; Robison and Buchanan, 1988).De vegades la reproducció es pot donar per gimnogénesis, consistent en la divisió de l’òvul sense fecundar a l’entrar en contacte amb espermatozoides d’altra espècie de ciprínidos.

Els individus que neixen són clons de la mare (Doadrio, 2001). El fresi es dóna en cinc o sis dies (Baensch and Riehl, 1991).

El seu creixement en general és ràpid, encara que ve determinat per la quantitat d’aliment que pugui extreure del seu hàbitat. En condicions normals on el seu aliment sigui abundant, pot desenvolupar-se completament en tres anys (Robison and Buchanan, 1988). El carpín és omnívoro i bentónico (Richardson et al., 1995). S’alimenta d’organismes planctònics (petits crustacis i mol·luscs), de cucs, de larves d’insectes, així com de plantes aquàtiques (algues principalment) que es troben en el fang del fons. Els joves principalment s’alimenten de zooplancton i larves d’insectes (Lee et al., 1980). Els adults es nodreixen d’alguns macrófitos com la Potamogeton foliosus i Polygonum sp., sobretot en estanys tancats (Seaman, 1979). Són comunament utilitzats per a controlar les males herbes aquàtiques i algues en petites tolles (Whorsley and Richardson, 1992).

Simplement un peix de peixera?

Algu ha vist alguna vegada aquest peixet?

 

Segur que si ja que en totes les botigues d’animals i feries està present. És el carpí dorat o també sol ser la primera mascota de molts nens.

Però aquest animal té una part més fosca, i encara que no ho sembli, és una espècie invasiva, de molts llocs del mon.

A continuació poden llegir alguna informació referent aquest peix:

És un ciprínit que creix normalment uns 120-220 mm de longitud, amb un màxim de 410 mm (Llegix et al., 1980, Page and Burr, 1991). La grandària del cap és relativament gran comparada amb la grandària del cos. La boca es petita i terminal, de tipus protráctil i no presenta barbetes sensorials. La seva aleta dorsal és allargada i suaument còncava, proveïda de tres ràdios espinosos, el tercer lleugerament dentat. Presenta entre 25 i 31 escates en la línia lateral. Les seves dents faríngeos que conta són els següents:0,4-4,0 (Robison and Buchanan, 1988; Page and Brooks, 1991).

El color varia en les formes silvestres entre un to castany-verdós i daurat, existint formes de colors i aspectes cridaners empleades com ornamentales. Les característiques externes són molt similars a les de Carassius carassius, espècie que no està present en les nostres aigües (DOADRIO i ELVIRA, 1986) i de la qual es diferencia pel nombre de branquispinas: 39-50 en C. auratus i 22-33 en C. carassius. De vida mitja de 6-7 anys, amb un màxim registrat de 30 anys (Robison and Buchanan, 1988).